Joan Soler i Sans

De Danvelt, comerciant íntegre, opulent,
notat per sa bondat, l’himeneu era recent;

jove i plena de foc que un dolç amor inspira,
brillava a son costat la sens igual Safira.

A sa sola virtut sa hermosura cedeix,
de tots los ulls és centre i tots los cors uneix:

digna i feliç parella si esto hagués durat!
Rhynsault la veu, l’admira i, d’ardor abrasat,

ja la vol posseir; versat en traïcions,
amb art, de veure-la fa nàixer ocasions.

Vol Danvelt per amic, alaba sa bellesa,
fa fingir a sos ulls la tímida tendresa.

Safira observa tot, ses intencions sospita;
son caràcter coneix i sa presència evita.

Rhynsault, furiós de veure’s rejectar,
per força o per engany son intent vol lograr.

D’un enemic del duc una carta imitada,
que pretén ha sorprès a Danvelt enviada,

és el vil instrument de sa més vil passió.
Danvelt, súbitament tancat a la presó,

de cadenes circuït, del crim és acusat,
i per nobles esclaus a morir condemnat.

En va parents, amics, la ciutat consternada,
corren a l’opressor: sa gràcia els és negada.

Procuren vanament sa avarícia temptar:
Rhynsault de cap manera vol sa mort dilatar.

Dins d’una hora veuran son suplici terrible;
céssien inútils plors: Rhynsault és inflexible!

Què passa ara en ton cor, virtuosa Safira?
Vola al governador per aplacar sa ira;

los cabells espargits, los ulls plens de terror,
en sa cara la mort, en son pit el dolor,

prostrada davant ell implora sa clemència:
«Ah, senyor, suspeneu tan cruel sentència!

Innocent, innocent és mon espòs amat!
Per vós, mon Déu, lo jur, sempre feel ha estat:

algun enemic seu lo priva de la vida.
Vós amb ell, oh senyor, voldreu ser homicida?

Sa angústia, sos sospirs, sos moviments variats,
sos ulls banyats de plors, pel dolor animats,

son color realçat, son vehement parlar,
en lloc de vèncer-lo, son foc fan augmentar […]