Gramàtica i apologia de la llengua catalana

Encara que nostres pares se gloriaren més d’illustrar la pàtria ab fets i hassanyes que ab escrits, estimant més obrar com a hèroes que parlar com eloqüents, no obstant no deixaren d’enriquir la llengua catalana ab varietat de paraules e ingenioses i agradables frases o maneres d’explicar-se, que la fan tan estimable com les demés d’Europa. Alguns han pretès desacreditar-la, dient que no és llengua sinó un modo particular de parlar incult i bàrbaro, sens gramàtica e incapaç de tenir-la. I açò, per la poca intelligència que tenen de les veus catalanes, i perquè no saben que consta de totes les parts de què deu constar una llengua.
[…]
En veritat, amats compatricis, poquíssim nos deu a nosaltres la llengua catalana, puix de nostre treball e indústria res ha adquirit des d’aquell temps, antes bé, ha perdut de son valor, i tot lo que té de preciós, ho té d’ella mateixa, com un camp fèrtil que sens que ningú lo cuide, per si sol produeix hermoses plantes i sabrosos fruits.
O llengua rica i en tot apreciable, que per falta de cultiu has estat menos coneguda i celebrada de lo que per tants títols mereixes! O llengua digna de la major estimació, i de que nos preciem d’ella per sa suavitat, dulçura, agudesa, gràcia, varietat i abundància! En l’oratòria té energia i força per a persuadir ab eloqüència. En la poesia és admirable, aguda i fecunda; si s’haguessin recollit totes les poesies catalanes com s’ha fet de la castellana e italiana, no seria en això inferior a estes dos llengües. En la filosofia, en la medicina, en la jurisprudència, en la teologia, no li falta abundància, gravedat i facúndia per a explicar-se ab destresa i facilitat. Què ciències, què arts hi ha en la societat que la llengua catalana no tinga paraules pròpries per a expressar les màquines, los instruments, les maniobres, los artefactos? L’agricultura, l’arquitectura, la nàutica, la mecànica, los nous descobriments, ja físics, intellectuals, tenen sos signes tècnics o paraules pròpries en català per a expressar les sues operacions. En fi, pot explicar nostra llengua ab paraules tot lo que l’enteniment pot concebir. Quant més industriosa és una nació, més rica és en paraules i expressions.
[…]
Esta llengua, que he procurat hermosejar ab los propris vestits i poliment ab què l’adornaren nostres avis, desitja aparèixer al públic també ataviada ab noves veus, asseo i majestat, igualment que ses germanes, filles de la llatina. A vosaltres toca, amats compatricis, savis I literats. A vosaltres toca adornar-la ab puresa i proprietat. A vosaltres toca polir-la i elevar-la a sa major perfecció.
Si los savis, que tenen caudal d’eloqüència, la cultivassen, i valent-se de ses lletres i erudició la polissen i llimassen, que se vegés en ella lo que pot l’art i la diligència, no dubto que tornaria de morta a viva i que igualaria i sobrepujaria a moltes altres que han tingut molt gran estimació en lo món. Així com un tronc o una dura i tosca pedra que un escultor desbasta li dóna tal forma que és altre, i apar que de mort ha cobrat vida, i representa lo que ell ha volgut; això mateix, i molt més, podríem esperar del treball que posarien los savis i literats en polir la llengua catalana. De mi confesso que no tinc caudal suficient per això, com se veu en lo que escric; així, doncs, me contentaré, segons Horaci, en fer l’ofici del clarí, que no pelea i fa pelear, o com la pedra d’esmolar, que no talla i fa tallar.