Antoni Moles

De mil pensaments la turba
agita món esperit;
tot me commou, me perturba,
què he jo fet, què he dit?
No sé qual verm me rosega,
veig que tot me dessossega,
só tot agitació.
Què és doncs lo que jo sento,
puix tot quant experimento
és horror, confusió?
[…]
Quissà era un verm abjecte
perquè lo hages negat?
Quissà per injust subjecte
eres de Ell disgustat?
Quissà en sa companyia
en va ton temps se perdia?
Algun motiu has tingut?
Ningun. Ah!, la mia culpa
jamés pot tenir disculpa;
és horrible ingratitud.
[…]
Cego!, prens inútil pena
si sos favors vols comptar;
més prest del mar la arena
se podria numerar.
De l’amor tanta finesa,
de son cor tanta tendresa,
qui no hauria agraït?
Ma llengua desenfrenada
fins per tercera vegada
que no el coneixia ha dit.
[…]
Amable Rei de la Glòria,
vós he negat per temor.
De mon crim amb la memòria
viurà sempre eix dolor
qui me puny, qui me devora,
quiscuna naixent aurora,
trist, llagrimós, me veurà.
I la tela de ma vida,
de sospirs sempre teixida,
en planys se consumirà.