La base de dades de les Lletres Catalanes
Fou un notari que es dedicà a defensar i promoure el valencià per facilitar-ne el coneixement pràctic i profund. És considerat un dels precursors de la Renaixença literària valenciana.
Estudià a la Universitat de València per obtenir el títol de notari apostòlic, seguint la tradició de la seva família (el seu avi també fou notari), el qual aconseguí el 1733. Durant els seus anys d’universitat conegué i formà amistat amb Tomás Ródenas, que fou professor seu i l’influencià a estudiar la carrera de lletres una vegada acabada la de notari. Ródenas explica en Epítome del Origen y las Grandezas del Idioma Valenciano (1734) que Ros ja demostrava interès per les lletres durant la seva primera carrera. Ell en dona testimoni, ja que havia estat a prop seu a les aules de la Gramàtica de la Universitat.
L’any 1740 obtingué el títol d’escrivà reial i públic, però el seu temperament una mica bohemi i la seva facilitat per emmalaltir provocaren que el seu nou ofici no prosperés. La pobresa l’acompanyà en la totalitat de la seva vida, però sempre tingué suport per part de personalitats de l’època, com Juan Collado, entre altres. En un protocol seu conservat en l’Arxiu del Col·legi del Patriarca, Ros escrigué de manera autobiogràfica la data en què aconseguí el títol d’escrivà, el 5 de setembre de 1740, i va afegir que durant aquell any no passà davant seu cap escriptura pública, verificant el seu fracàs inicial. Durant els anys següents (1741 i 1742) tampoc va realitzar cap treball, ni com a escrivà ni com a notari, atès que no consta pas cap document notarial autoritzat o firmat per ell.
Després de passar molts anys sense èxit laboral, l’any 1754 demanà a Gregori Maians i Siscar que el recomanés al nou duc de Barcelona, Ascensi Sales, perquè l’acceptés com a criat. Desafortunadament, l’il·lustrat valencià Siscar ignorà la petició i Ros no aconseguí la feina. Morí solter (ja que mai es va casar) a la ciutat de València durant l’any 1773, a l’edat de setanta anys. Fou enterrat en el cementiri de l’església de la Santa Creu.
L’activitat lexicogràfica que dugué a terme Carles Ros va ser la més important que es va impulsar a València durant el segle xviii. Davant el desolador panorama sociopolític del segle, en el qual hi va haver la supressió dels Furs de València, la promulgació dels Decrets de Nova Planta al Regne de València i al Principat de Catalunya i, sobretot, les prohibicions de Carles III, en les quals desterrava la llengua catalana dels centres d’ensenyament, l’autor va dur a terme tota una tasca d’elaboració de diccionaris i vocabularis amb l’interès cultural propi del segle de la Il·lustració.
Carles Ros, a banda de la tasca lexicogràfica que va dur a terme i que el va portar a publicar diversos diccionaris, també fou autor de diversos sonets, rahonaments, parlaments (gènere literari utilitzat per Ros en el qual diversos personatges exposen les seves opinions en vers o en prosa), romanços, col·loquis i goigs (els quals destaquen per la seva diversa temàtica: religiosos, profans, seriosos, humorístics…); de tractats d’orientació de notaris, i editor del Libre de les dones e consells de Jacme Roig (1735) i de la Rondalla de rondalles de fra Lluís Galiana (1768). Ros també publicà obres en què practicava el culte del monosil·labisme; va compondre el Raro diccionario valenciano-castellano, único y singular, de voces monosílabas, el qual encara està inèdit a l’Ajuntament de València.
Cal destacar, en referència al treball lexicogràfic que va dur a terme l’autor, dues obres amb certes característiques importants. En primer lloc, el Breve diccionario valenciano-castellano, publicat l’any 1739 a la ciutat de València, diccionari que recollia més de dos mil mots rars i antiquats, extrets de fonts com el vocabulari que Joan de Resa posà a l’edició castellana de les Obres d’Ausiàs March; i la Taula de les paraules difícils que acompanya l’edició de 1557 de la Crònica de Jaume I, entre d’altres. Tanmateix, malgrat aquestes obres en les quals es va basar, va cometre el greu error de fer passar com a valencianes paraules de la germania[4] castellana o de l’àrab granadí que apareixien als glossaris dels Orígenes de la lengua española (1737) de Gregori Maians i Siscar.
Per altra banda, el Diccionario valenciano-castellano que va publicar l’any 1764, molt més extens que l’anterior però a la vegada totalment nou i diferent, representa un progrés notable respecte al diccionari que ja hem esmentat, perquè a banda de recollir els mots antics que a ell li semblava que eren genuïns del valencià, va recollir-hi també els mots de la llengua contemporània de la ciutat de València.
Carles Ros assolí un gran èxit com a escriptor en valencià vulgar, i els seus romanços i col·loquis tingueren una gran difusió i feren escola. Personalment se sentia integrat en l’estament popular valencià i rebutjava les modes franceses que tant seguien els nobles i burgesos més rics. Com s’ha dit anteriorment, va ser pobre tota sa vida, i malgrat això, es va fer editor.
Si en silenci el auditori
escoltar-me vol atent,
d’un assumpt, cosa preciosa,
oirà un bon romancet.
[…]
Ans de tot hem de supondre,
com a primer fonament,
de l’Església el matrimoni
és lo sacrament setè,
lo qui servix i aprofita
perquè el marit i muller
dormen junts i crien fills
en la benedicció de Déu;
i el matrimoni que és apte
cada any treu son angelet.
[…]
Ans que entreu dins dels set mesos,
i encara als cinc, si pot ser,
os previndreu de carotes
totes les més que podreu,
de bavosalls, vanovetes,
faixes, bolquers, gamboixets,
pitets, bragues i culeros,
aülles de cap també,
cotó en pèl, pólvors de murta,
benetes i coixinets;
també hau de fer prevenció
d’un barralet d’aiguardent,
fil de Gènova, tisores…
[…]
Una urgència molt forçosa
advertixc, que és convenient,
per a en anar de dolors,
i os costarà nou diners:
los que dareu de llimosna
al convent de la Mercè,
on tocaran a partera…
[…]
puix moltes persones bones,
a l’oir aquell toquet,
solen dir: Déu que la lliure
i traga de perill prest.
[…]
Als tres dies de parides
a la creatura dareu
vostres pits, per a que mame,
que ans d’aquest temps no pot ser.
[…]
Quan elixgau los padrins,
los buscareu en diners,
que això és cosa profitosa
certament a l’infantet,
puix li donen bona estrena
per al dia del bateig;
si es mor, paguen la guirnalda,
mortalleta i els fossers;
si viu, al cap d’onze mesos
li paguen l’acurtament;
açò és acte voluntari,
mes casi ha fermat de dret.
[…]
I la qui és tan pobretona
que en un sou mai junt se veu,
[…]
eixa de res se previnga,
sols encomane’s a Déu
i a sa gran misericòrdia,
que no faltarà remei…
[…]
i lo subjectes també
que al marit deuen estar,
procurant tindre’l content,
puix és cert la muller bona
com una ajudanta és,
que a mitges tots los treballs
ha d’aguantar molt prudent:
quan l’home està de mal aire,
acariciar-lo ella deu,
cuidant de la sua part
no tindre’1 mai descontent,
encara que roín sia
dir que és molt home de bé;
si és dropo, dir que és honrat,
i també que és innocent;
si és jugador, que no juga
ni daus ni cartes coneix;
si no vol que ixca de casa,
estar-li molt obedient
a tots quants preceptes pose,
que això és lo mane Déu…