Sempre la Palestina ha estada aquella terra més estimada, ja d’aquells patriarques antics, ja de molts sants i santes que la peregrinaren i ja de tot lo resto dels fiels cristians que apar tenen entranyada la innata devoció a ells, pues si no poden visitar-la, alomenos gusten oir notícies d’ella, i no és meravella, puix lo mateix Fill de l’Etern Pare l’elegí per sa habitació i ella fou lo teatro a on se veren les millors persones que ha tingut lo món i tindrà jamai. Esta és aquella terra a on peregrinà lo patriarca Abraham; esta és aquella terra a on lo unigènit Fill de Déu se deixà vèurer en carn mortal i conversà ab los homes: “In terris virus est et cum hominibus con-versatus”; esta és aquella terra que aquell gran pare sant Jeroni tant aprecià, que deixà les grandeses de Roma per habitar en los deserts de Síria i en la Cova de Belem; esta és aquella terra a la qual peregrinà N. S. P. S. Francesc per contemplar ab més vivesa la passió de Cristo nostre bé
[…]
La muntanya [del Tabor] es molt alta i rodona, de la figura d’una pinya. De part del nord està poblada d’arbres, però de part de migdia i ponent està seca i àrida sens arrimo d’altres muntanyes.
[…]
Est Mar [Mort] és un gran estany més llarg que el mar de Galilea, format del riu Jordà. L’aigua és saladíssima i sosté com l’aigua d’altres parts, i naden en ell, pues vaig vèurer nadar en ell. Ni fa fum, com ho he sentit a dir, ni se veu res de les ciutats allí abrasades, ni l’estàtua de la muller de Lot convertida en sal. Passen sobre ell aucells, però segons nos referiren los que allà estaven, no cria peix. Lo que reparí que tota aquella vora del mar estava blanca com si hagués caiguda una gran gelada i, passejant-se per sobre, apareix que un va per sobre del gel. De les brosses que allí hi ha se formen diferents figures, com pomes, peres i altres espècies de fruita, que a la vista apareixen tals, però apretant-les luego se desfan en cendra…
[…]
Per a major intel•ligència del modo de transitar en estes terres de Llevant s’ha de saber que, com en elles no hi ha hostals i les terres són per lo regular desertes i solitàries, és necessari fer antes provisió de tot lo necessari, perquè si no se pelarà un de fam. Per la mateixa causa se pateix molta incomoditat en los camins, pues és necessari dormir al camp ras, a tots los rigors dels temporals de fred, calor, pluja, neus, etc., i lo més blan llit és la dura terra, si no se procura altra comoditat. D’aquí és que ni pot menjar un res calent, i si bé los traginers allà en la nit componen un plat d’arròs, però tan malament com compost de mans de turcs, i aixís és necessari prevenir-se ab fiambre o cosa rostida.
[…]
La ciutat [de Damasc] és molt gran i, segons l’he vista de lloc eminent que descobria tota ella, com quatre vegades la ciutat de Barcelona. És més llarga que ampla, i la llargària, caminant ab un moderat pas, tindrà, des de la porta de l’Orient o Porta de Sant Pau, a fins a l’últim de 1’iniclan, que és aquella part de la ciutat que mira a ponent, tindrà, dic, cerca de dos hores de camí, caminant sempre per lo “vicus rectus” que els turcs diuen Suc, que és lo carrer que sant Lluc refereix en los Actes dels Apòstols.
[…]
Fora de la ciutat tot són arbres, fruiters, jardins i abundància d’aigües. Les nogueres i albercocs són innumerables i de tota espècie de fruita hi ha. Tindran los jardins de llargs en parts dos hores i en parts tres i quatre i en altres parts una hora, de modo que tot aquell recinto o circuit de la ciutat, a quatre o cinc hores de camí no se veuen més que alamedes o pollancredes, arbres fruiters i abundància d’aigües en totes parts, i és tanta l’espessura d’arbres de tota espècie que apareix un espès bosc. No falten autors que diuen que en Damasco està lo Camp Damasceno o Paradís Terrenal, en la part del nord de la ciutat… Los turcs principals tenen en elles ses cases de recreo en temps de l’estiu.
[…]
Aacabat lo Ramadan, onze dies después se junta en esta de Damasco innumerable gent de tota la Turquia i Àsia, i forma una grau rècua de gent que ells diuen el “jaig”, i nosaltres caravana, i va lo baixà d’esta ciutat per cap o príncep d’ella; unes vegades arriba a cent mil persones; altres, menos. Los gastos que importa esta caravana són moltíssims, pues gasten passades de quatre mil bolses, fent cada bolsa cinc-centes lliures catalanes; van en ella hòmens i dones, sofrint les inclemències del temps o de rigorosíssims calors, per haver de passar les Aràbies desertes, o de fred i aigües, quan hi van en lo hivern. Tenen en cada jornada un castell a on encontren aigua i demés provisions. En la Meca o Medina, que és lo lloc a on està enterrat lo infeliç Mahoma, no veuen los peregrins cosa alguna, sinó lo pavelló molt preciós que està sobre lo sepulcre i dins de la mesquita no hi entra més que lo baixà i lo santó de la Meca.
[…]
De lo que he dit afins ara se pot inferir clarament lo estat en què s’encontra la Terra Santa i país de Llevant, no obstant, vull ara en breus paraules declarar en primer lloc com s’encontra la Filla de Sion, algun temps tan amada de Déu i ara del tot oblidada. Cosa verament llastimosa és vèurer la santa ciutat de Jerusalem, demés llocs sants i país de Llevant, posseïda d’esta vil i malvada secta de Mahoma, que la té injustament oprimida i en estat deplorable posada, excepta lo SS. Sepulcre […], Santuari de Belem, Sant Joan de Judea i Nazaret, i lo demés està destruït i arruïnat, i estos tan profanats de la morisma.
