La base de dades de les Lletres Catalanes
Nascut a Mataró al carrer de Santa Teresa, en una família modesta i treballadora, els seus avis paterns establiren lligams de servei amb les famílies aristòcrates dels Palau i els Marfà, de qui en foren masovers i treballadors, respectivament. Els seus pares, Pompília Pujol i Juncà i Francesc Comas i Figueras treballaren a la fàbrica tèxtil de Can Marfà, de la qual el pare n’arribà a ser cap de fabricació. Antoni Comas era el petit de cinc germans, i des de ben jove va formar part de la vida de Mataró. Estudià al col·legi de Santa Anna, va pertànyer als grups del Foment Mataroní, de les Congregacions Marianes i dels Lluïsos. Entrà a la universitat el 1949, on es va matricular de Dret i de Filosofia i Lletres. Encaminà els estudis a les lletres i la carrera de Dret aviat l’abandonà. En els anys d’estudiant formà part de la revista clandestina Curial, que volia difondre literatura i cultura més enllà del panorama gris universitari de la postguerra.
L’any 1953 es llicencià amb Premi Extraordinari, i el 1956 es doctorà amb una tesi sobre Ramon Vidal de Besalú, igualment premiada. Martí de Riquer i Jordí Rubió van ser els seus professors més destacats. Contribuí el 1956 a la creació del Premi Lletra d’Or i formà part del jurat inicial que donà el primer guardó a Salvador Espriu per Final del laberint. El 1966 guanyà la càtedra de Llengua i Literatura Catalana[1] a la Universitat de Barcelona, restablerta després de la guerra civil, i des de la qual contribuí a la normalització de la llengua en l’àmbit acadèmic, i més enllà, com és el cas del programa de televisió Català amb nosaltres (1976) emès pel circuit català de Televisió Espanyola. Centrà la recerca en diversos aspectes de la cultura i la literatura catalana, sobretot a l’època moderna, amplià l’àmbit d’estudi als místics castellans com Santa Teresa de Jesús,[1] inicià amb Riquer la Història de la literatura catalana, en què coordinà els volums quart i cinquè – el quart li valgué el Premi Nicolau d’Olwer 1971. L’any 1969 les càtedres adscrites a Filologia Romànica van ser substituïdes per departaments, i Antoni Comas començà a dirigir el Departament de Filologia Catalana. El 1974 va ser escollit membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, però no va arribar a prendre possessió de la medalla d’acadèmic; el succeí Salvador Espriu. Compaginà la dedicació a la docència i a la recerca en diaris com El Noticiero Universal, Tele-Exprés o l’Avui.
El mes de febrer de l’any 2013 s’inaugurà la segona biblioteca municipal de Mataró que porta el seu nom: Biblioteca Antoni Comas.
Fèlix Amat fou, a més d’oncle, mestre dels dos apassionats de la història i de la cultura catalana: Ignasi i Fèlix Torres i Amat. Ignasi nasqué a Sallent l’any 1768 i estudià al seminari episcopal de Barcelona. Després fou rector del Prat, encarregat de la biblioteca episcopal de Barcelona i degà de la catedral de Girona. Es trobà en el setge que els francesos posaren a la ciutat; tanmateix aconseguí de fugir pocs dies abans de l’assalt, però perdé tots els seus llibres i papers. Fou tresorer dels hospitals militars i morí molt poc després, l’any 1811, a la seva vila nadiva.
L’any 1803 Ignasi Torres i Amat ingressà a l’Acadèmia, on desenrotllà una activitat molt fecunda: fou nomenat president d’una comissió encarregada de fer un pla sobre com escriure una història crítica de Catalunya; presentà un catàleg d’impressions d’obres catalanes del segle XV; dissertà sobre quins autors o documents catalans existien antigament que poguessin servir de models per a establir una ortografia catalana, etc.
L’any 1798, quan era bibliotecari de l’episcopal de Barcelona, Ignasi Torres i Amat concebé la idea d’un diccionari d’autors catalans. Dos anys més tard escrivia al seu germà Fèlix:
Amo tanto a mi patria como un jesuita a su Compañía, y de ahí es que he ideado separar en esta biblioteca pública los escritores catalanes de todos los demâs y poner sobre los estantes en que se coloquen un gran letrero que diga: “Auctores nostri”.
Ignasi tenia una llista de més de mil escriptors i redactats ja alguns articles. Demanà al seu germà Fèlix que escorcollés les biblioteques públiques de Madrid, El Escorial, València, Saragossa, Toledo i Sevilla. Fèlix, per la seva banda, recollí notícies de mil dos-cents trenta autors catalans. Ignasi Torres i Amat no pogué portar a terme aquest projecte a causa de la mort.
Nat també a Sallent, l’any 1772, Fèlix Torres i Amat estudià a Alcalà de Henares, en el collegi de San Ildefonso i en el reial estudi de San Isidro de Madrid, filosofia, teologia, hebreu, grec, àrab, francès i italià. Es doctorà en Teologia a Cervera. Fou canonge lectoral de Barcelona i de San Ildefonso. Renuncià el càrrec de canonge de Burgos que li oferí Josep Napoleó, i després Ferran VII el nomenà canonge sagristà de la seu de Barcelona. Seguint el projecte del seu germà, volgué muntar al costat de la biblioteca episcopal una secció anomenada “Biblioteca d’escriptors catalans”. Proposà també d’organitzar un gabinet d’història natural i arqueològica de Catalunya. L’any 1816 entrà a l’Acadèmia amb un discurs intitulat Biblioteca de autores catalanes. L’any 1834 fou consagrat bisbe d’Astorga — després de renunciar a ésser-ho de Bar-celona — i el seu episcopat fou exemplar en molts aspectes, sobretot en el social, car ajudà els estudiants pobres i els pagesos. Fou nomenat senador, prelat domèstic, membre de l’Acadèmia de la Llengua i de la Història. Morí a Madrid l’any 1849.
Fèlix Torres i Amat publicà algunes de les obres que deixà manuscrites el seu oncle Fèlix Amat i alguns opuscles biogràfics i vindicatius de la seva personalitat. Deixant de banda les pastorals, algunes obres religioses i algunes traduccions, Fèlix és autor d’una traducció castellana de la Bíblia, molt famosa, que li encarregà Carles IV el 1807 i que publicà el 1823. Sis anys més tard feia imprimir la traducció castellana que el 1777 féu Angel Tarazona de la crònica de Pujades: Crónica universal del Principado de Cataluña.
Venturosament i amb una gran solvència científica, Fèlix Torres i Amat portà a fi el projecte d’escriure un diccionari d’autors catalans que havia concebut el seu germà Ignasi. Així, doncs, l’any 1836 aparegueren les Memorias para ayudar a formar un diccionario critico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. Per a la seva confecció Fèlix Torres i Amat aprofità els materials recollits pel seu germà; recercà personalment en moltes biblioteques de la Península — com ja hem vist — i disposà de notes i referències que li facilitaren els pares Caresmar i Martí i l’erudit rossellonès Josep Tastu. Aquesta obra és la realització dels esforços i dels projectes de tots els qui feia més d’un segle s’interessaven per la cultura catalana; és la plasmació de l’esperit del segle XVIII, car les Memorias… constitueixen la primera sistematització científica de la història literària catalana i el primer instrument de treball seriós de què pot disposar l’investigador de les nostres lletres. Les dades que dóna solen ésser precises i exactes; les observacions, breus i clares; els judicis, equànimes i molt sovint ens il•luminen el sentit de les obres o l’actitud dels autors. Moltes obres posteriors no assoleixen, ni de bon tros, el nivell de rigor d’aquest gran treball.
Les Memorias… només inclouen, en principi, autors nascuts al Principat que hagin escrit indistintament en català o en castellà. Cal tenir en compte també que dins el concepte d’escriptor i de literatura, d’acord amb la idea del seu temps, hi encabeix, a més dels creadors, historiadors, teòlegs, apologistes, tractadistes de filosofia i de moral, etc. Si hi figuren Ramon Llull o Ausiàs March, per exemple, és perquè l’autor creu que el primer nasqué a Barcelona i que el segon era d’ascendència catalana. Torres i Amat projectà un suplement per als baleàrics que no arribà a escriure. L’obra és especialment valuosa pel que fa als escriptors de la decadència i d’una manera particular des del segle XVIII.
Al costat, del rigor científic del treball, Fèlix Torres i Amat fou fidel a la intenció patriòtica del seu germà, com diu ben explícitament en el “Prólogo” de les Memorias…:
A lo menos serviran estos apuntes para formar un débil bosquejo de la gloria literaria de Cataluña…