Jaume Ministral Masià

A la Ciutat Petita i Delicada els aiguats resolen moltes coses. El cel es posa morat i per la banda de la desembocadura dels rius, a la sortida de la vila, és ben negre. No cau ni una gota, però l’aire fa olor de resclosit. Un llampec vivíssim il•lumina l’espai. El tro rebenta sobre la Catedral i el soroll remugant rodola per la ciutat vella, s’estén amenaçador per la plana i més enllà de la via del tren. Un altre tro més fort sotregueja els fonaments de les cases de pedra. L’aigua del riu és com morta. I es pot oir el silenci que augura les grans tragèdies. Els homes mantenen els punys closos, disposats a tot. Els llavis de les dones tremolen. Tota la ciutat està en suspens i a les escoles els nens, immòbils, contemplen el mestre, que s’ha quedat amb el braç enlaire i el guix incert, repicant la pissarra. —Això és la fi del món! –gemegava l’àvia- Porteu candeles i afluixeu els ploms. No, millor fora els ploms! Abans de cloure els porticons de les finestres, les dones ullejaven per última vegada la ciutat i veien àngels blancs amb trompetes de plata.

(…)

A fi de no quedar a les fosques, abans de morir, s’encenia una candela. No una candela vulgar, sinó una candela recollida en uns funerals, impregnada d’indulgències. Aleshores, a la llum incerta i propiciatòria, mentre la ciutat es desfeia en aigua i vivia les seves últimes hores, la gent com cal resava el Sant Trisagi i les Lletanies dels Sants.

(…)

-“Santo Dios, Santo Fuerte, Santo Inmortal, libranos Señor de todo mal… Santo, Santo, Santo es el Señor Dios de los Ejércitos…”. Els Trisagis de tempesta grossa se solien resar en llengua oficial, que en coses del més enllà no hi és mai de més, un xic de diplomàcia. -Ja descarrega –anunciava la mare entre dues jaculatòries. Queien gotes com el palmell de la mà i produïen un soroll espantós en rebotre contra els vidre.

(…)

Continuava plovent fins a la matinada, hora en què es presentava el gran cataclisme. Ningú no havia sopat i la mare, en posar-se al llit, deia: -Pel que pugui ser, no em trauré les mitges. A la matinada, els vigilants tocaven el xiulets de reglament i se sentia passar pel carrer gent atrafegada entre crits esgarrifosos: -L’aigua surt per les clavegueres… ja arriba als Quatres Cantons… és la riuada! Tothom, en sentir aquesta paraula, saltava del llit, es vestia, es tornaven a encendre candeles i per les cases s’anava i venia cridant per tal que els nens no es moguessin del llit. -No passa res… dormiu… Verge del Remei, assistiu-nos… Aleshores les dones començaven una sèrie d’activitats escalonades i atabaladores. Primer de tot s’encenia foc i es posava l’olla grossa a escalfar aigua. No vaig entendre mai per què si ningú no anava de part. Després es preparava til•la i marialluïsa que bevien en abundor tots els habitants de la casa. Els crits del carrer esdevenien més i més horrorosos. -El Ter emboteix l’Onyar… l’Onyar no deixa passar el Güell… el Galligants ha entrat a Pedret… l’aigua arriba al genoll a l’Argenteria… al carrer del Llop s’ha ofegat una dona… de Llagostera telefonen que ve un cavall d’aigua. Si alguna cosa terrible, horrorosa, ha hagut de suportar l’habitant de la Ciutat Petita i Delicada és l’amenaça apocalíptica d’un cavall d’aigua. Mar tumultuós i que arrossega pobles i muntanyes, rebenta parets i marges, retorça les vies del tren, esmicola masos i collites: un cavall d’aigua a les quatre de la matinada.

Un dia vaig veure caure una nena petita al riu. Possiblement hauria de referir aquest fet amb paraules colpidores: l’horror de la santa mare en veure el fillet de les seves entranyes endut pel corrent… el crit de l’infant que es debat entre les onades… els veïns que resen impotents i Sant Nicolau, patró de la Ciutat Petita i Delicada, apareixent enmig dels núvols.

(…)

Quina culpa tinc jo que les coses no rutllessin així? Els qui em coneixen diran que no em prenc res seriosament, que sóc un bromista professional, que tinc el cor endurit per aquesta Barcelona materialista i tan poc pietosa i que hauria d’anar a fer cursets de cristiandat. El cas fou aquest: La nena anava vestida de blanc, deuria tenir tres anys i jugava a la galeria del botiguer-pescador de canya-fruiter, enfilada sobre una muntanya de coves. A la nena li pesà més el cap que els peus i caigué al riu. La nena va fer “plaf” i va surar, perquè en aquell temps les criatures duien molta roba. I lliscà riu avall com la cistella de Moisès. Els esperits materialistes i liberals digueren que allò era un fet natural, donada la quantitat de roba, el poc pes de la nena i l’elevada densitat de l’aigua en passar el riu dintre la ciutat. Les ànimes devotes sempre varen creure que havia estat un miracle del “Niño Jesús de Praga” del qual la seva mare era molt devota. Fins es parlà de fer un vot i una processó, però no és pas d’això de què parlem. El fet transcendental ocorregué al pont. Un soldat es va enfilar a la barana i després de senyar-se es llançà de cap al riu amb grans aplaudiments de la gent que omplia ponts i galeries. La nena resultà il•lesa, però no així el soldat, que varen dur al dispensari per diverses raons. Primera, perquè era foraster; segona, perquè es va tirar de cap, i tercera, perquè el soldat no coneixia les profunditats del riu en passar per dintre la Ciutat. Al voltant d’aquest fet es va especular molt… que si l’havien de proposar per a la medalla del Mèrit Militar… que si el varen llicenciar… que si era fill del general… que si va morir per haver begut un glop. La veritat és ben trista: fou arrestat per haver-se mullat el vestit sense permís del capità de guàrdia.