Ciutat petita i delicada II

A la Ciutat Petita i Delicada els aiguats resolen moltes coses. El cel es posa morat i per la banda de la desembocadura dels rius, a la sortida de la vila, és ben negre. No cau ni una gota, però l’aire fa olor de resclosit. Un llampec vivíssim il•lumina l’espai. El tro rebenta sobre la Catedral i el soroll remugant rodola per la ciutat vella, s’estén amenaçador per la plana i més enllà de la via del tren. Un altre tro més fort sotregueja els fonaments de les cases de pedra. L’aigua del riu és com morta. I es pot oir el silenci que augura les grans tragèdies. Els homes mantenen els punys closos, disposats a tot. Els llavis de les dones tremolen. Tota la ciutat està en suspens i a les escoles els nens, immòbils, contemplen el mestre, que s’ha quedat amb el braç enlaire i el guix incert, repicant la pissarra. —Això és la fi del món! –gemegava l’àvia- Porteu candeles i afluixeu els ploms. No, millor fora els ploms! Abans de cloure els porticons de les finestres, les dones ullejaven per última vegada la ciutat i veien àngels blancs amb trompetes de plata.

(…)

A fi de no quedar a les fosques, abans de morir, s’encenia una candela. No una candela vulgar, sinó una candela recollida en uns funerals, impregnada d’indulgències. Aleshores, a la llum incerta i propiciatòria, mentre la ciutat es desfeia en aigua i vivia les seves últimes hores, la gent com cal resava el Sant Trisagi i les Lletanies dels Sants.

(…)

-“Santo Dios, Santo Fuerte, Santo Inmortal, libranos Señor de todo mal… Santo, Santo, Santo es el Señor Dios de los Ejércitos…”. Els Trisagis de tempesta grossa se solien resar en llengua oficial, que en coses del més enllà no hi és mai de més, un xic de diplomàcia. -Ja descarrega –anunciava la mare entre dues jaculatòries. Queien gotes com el palmell de la mà i produïen un soroll espantós en rebotre contra els vidre.

(…)

Continuava plovent fins a la matinada, hora en què es presentava el gran cataclisme. Ningú no havia sopat i la mare, en posar-se al llit, deia: -Pel que pugui ser, no em trauré les mitges. A la matinada, els vigilants tocaven el xiulets de reglament i se sentia passar pel carrer gent atrafegada entre crits esgarrifosos: -L’aigua surt per les clavegueres… ja arriba als Quatres Cantons… és la riuada! Tothom, en sentir aquesta paraula, saltava del llit, es vestia, es tornaven a encendre candeles i per les cases s’anava i venia cridant per tal que els nens no es moguessin del llit. -No passa res… dormiu… Verge del Remei, assistiu-nos… Aleshores les dones començaven una sèrie d’activitats escalonades i atabaladores. Primer de tot s’encenia foc i es posava l’olla grossa a escalfar aigua. No vaig entendre mai per què si ningú no anava de part. Després es preparava til•la i marialluïsa que bevien en abundor tots els habitants de la casa. Els crits del carrer esdevenien més i més horrorosos. -El Ter emboteix l’Onyar… l’Onyar no deixa passar el Güell… el Galligants ha entrat a Pedret… l’aigua arriba al genoll a l’Argenteria… al carrer del Llop s’ha ofegat una dona… de Llagostera telefonen que ve un cavall d’aigua. Si alguna cosa terrible, horrorosa, ha hagut de suportar l’habitant de la Ciutat Petita i Delicada és l’amenaça apocalíptica d’un cavall d’aigua. Mar tumultuós i que arrossega pobles i muntanyes, rebenta parets i marges, retorça les vies del tren, esmicola masos i collites: un cavall d’aigua a les quatre de la matinada.