Carrer de Santa Clara

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la deis matins del mes d’abril.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no es ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres
mans, quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l’encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d’aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l’infant que reia
amb totes les amigues del carrer.

Voltàrem per molts de carrers del barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig contemplar amb recança aquelles cases que hi ha al fons, rústegues i baixes, d’alçàries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i finestres plens de testos de flors.

(…)

Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a dintre l’església amb les llurs veuetes blanques i nasals, i al punt que els trucaren a la porta l’obriren de bat a bat i, rompent la clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els ulls baixos, un ciri encès a la mà, cantant de baix en baix: Miserere, miserere nobis. Degueren agregar-se a la nostra llarga processó. Jo havia anat passant i no les vaig veure més. A la boca del Pont de Pedra, en una de les raconades que ans d’entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats, estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó amb el cos tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front i els cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu posat indicava que estés submergida dins una greu dolor. Em va inspirar un neguitós interès. ¿Per què ningú no li donava auxili, ni als seus companys tampoc? Vaig atansar-m’hi d’escallimpantes i vaig tocar-la d’un muscle a fi d’endreçar-li alguna pregunta. Oh, Déu meu, quina horror! Al meu contacte va esgarrifar-se de cap a peus, es redreçà i, apartant amb mà balba, insegura, els cabells que li cobrien el rostre, es va acarar amb mi. Quina pal•lidesa la seva! Quina apretor de dents! Les seves parpelles es badaren, es badaren, s’esbatanaren… Però no hi veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i àrids com una closa d’ou. -Fuig, aparta’t, fuig! Deixa’ls; estan entenebrats! -em cridaren diverses veus. Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d’esma sobre la meva pròpia roba la mà, que s’era contaminada amb el palp d’aquella infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació!