Girona, matèria i memòria

Per passar l’Onyar amb seguretat, Girona es va fer un pont de pedra. Sòlid, ferreny, d’enginyeria militar, porta el nom de la reina Isabel II, però tothom en diu el pont de Pedra, és una qüestió d’evidència. Aquest pont magnífic comunica la Rambla i la plaça del Vi amb la Girona de l’eixample il•lustrat, la Girona que, desmantellant convents, enderrocant muralles i casernes, s’estendrà pel pla fins al Ter, cap a Salt i en direcció a Barcelona. El pont de Pedra és la llotja excepcional per contemplar l’espectacle de la Girona vella apilonada sobre les façanes de l’Onyar. La catedral i Sant Feliu esclafant amb el seu pes de pedra la corrua de façanes de paper retallat. És la postal més típica de Girona (i jo que la volia esquivar, m’hi trobo abocat una vegada més!). El seu millor moment és el d’un dia de pluja, quan la tímida esquena d’ase del pont de Pedra és relliscosa i brilla el basalt de les seves llambordes. Llavors, els colors massa vius de les façanes del riu s’apaivaguen i la contundència de la pedra medieval s’amoroseix. La pluja ho unifica tot en una pantalla líquida, en una projecció bellugadissa. I com que l’Onyar s’esplaia amb l’aigua que li cau del cel i els cotxes i els vianants semblen desaparèixer per por del ruixat, es fa un clima de silenci acollidor i relaxant i podem sentir, si tenim sort amb la direcció del vent i l’hora és propícia, les campanades de vellut de la catedral filtrant-se entre les agulles de plata de la pluja (aquí l’estil, espero que s’hagi entès, vol anar d’acord amb la posta evocada).