Viatge a l’esperança

Vaig pujar al terrat per tal de veure la cara de la nit. Les branques de les acàcies servaven encara l’olor i la tebior del dia. Feia celístia, amb els estels a munts, com granets d’arròs. Vint anys enrere, del terrat estant, hauria albirat la silueta del vell campanar —una altra víctima innocent de la guerra, una altra de les coses que no veuria mai més. […] Res del que veia no em podia sorprendre, però sí justament (com la nit passada) allò que no veia: el vell campanar dels bons temps, l’alta torre de pedra que durant tres segles havia senyorejat, magnificant-la, la vila. Aquesta em semblava mutilada, dramàticament amputada d’una construcció que ja no veurà —ni refarà— mai més ningú.