Lo gegant i la cativa

Una vegada era un rei
alt i ferm com una torre,
la tenda era son palau, l
o Tiçó la seva esposa,
lo llampegueig del combat
era el concert de sa boda.
Catalans, los qui m’oïu,
la seva pàtria és la vostra;
puix de l’arbre sou rebrots,
feu-vos dignes de sa soca.

A voreta de la mar,
de la mar de Tarragona,
com una estrella en son cel
neda una verge amorosa.
L’han vista els moros nedar,
cap a Tunis se la’n porten
dins una barca de flors
que sembla una illa que voga,
una perla en camp d’atzur,
en un cel blau, blanca boira.
Blau és lo cel i serè
com a cancell de la Glòria;
no estan serens los seus ulls,
los ulls de la nimfa hermosa,
que cerquen a Jesucrist
i veuen sols a Mahoma,
puix, filla de cristians, l
o rei moro la vol mora.
-¡Ai, terra de cristians
–exclama amb veu neguitosa–
que llunyana et veig avui
tant que ahir et veia a la vora!
Ja no obiro tes ciutats,
ja tes ciutats ni ta costa,
ja no obiro tos turons,
pilars on lo cel reposa!-
No els veu la captiva, no,
que el plorar sos ulls enllora,
mes ja la veu a ella el rei,
lo rei de ma pàtria dolça.
Aquell rei és un gegant,
lo fer camí poc li costa,
amb quatre passes se’n ve
de Puigmal a Tarragona;
com pescador dintre el niu,
ell se n’entra en la mar fonda;
la mar li arriba al genoll,
lo seu front los núvols toca.
Amb quatre o cinc passes més
ja pren la nau per la popa,
com pren sa estela un infant
quan pels aires s’enarbora.
Per la barba agafa al rei,
de cap a la mar lo tomba
i a la captiva li diu:
–Tu seràs reina i senyora;
tu em donaràs ton amor,
jo et donaré ma corona.–

No és això rondalla, no,
que ho porta una antiga crònica
escrita per mans d’un rei
a qui Poblet fa de tomba;
sa espasa era de gegant,
si era d’àliga sa ploma.
Si voleu saber qui és,
és lo sol de nostra història,
és qui deslliurà a València,
és qui deslliurà a Oriola;
és l’eix d’on aqueixos regnes
ragen com raigs d’una roda.
Don Jaume n’és lo gegant
i la captiva, Mallorca.