Camí dels Àngels

Torno al Camí dels Àngels quan el temps ja no és invisible:
els murs de les finques, els forats de les antigues barraques
s’alternen amb els matolls i les cases d’obra vista.
De la muntanya perduda queda ben poca cosa:
l’erosionada façana del bar Patines
i el timbal d’uns joves gitanos sota la llum del fanal.
Tones de ciment separen la naturalesa,
enorme abocador d’escombraries
dels carrers que l’ajuntament ha asfaltat i numerat.
Sobre la batalla de les pintades, els graffitis mostren
joves punkis, revolucionàries adolescents, com ella va ser.
I si intento acostar-me al seu somni utopista,
tampoc no puc confiar en la memòria,
ni en Déu,
ni en ella.

Ni els nois de la font podrien contar
els dies en què les venes de Montse, netes,
contrastaven amb les de la resta dels amics
mentre assentia o queia en converses gangrenoses
de ionquis sota l’equilibri del pols
mantenint una cullera d’acer inoxidable robada del bar.
Ella els recollia amb paciència o els observava, de reüll,
en les convocatòries hipodèrmiques,
en aquesta mateixa font de darrere la Creueta.
Jo, que havia buscat l’amor on no hi era,
no l’estimava quan la veia desistir
de la vehemència de les discussions vanes,
vella musa de pits elèctrics,
que es tancava en barres americanes
per una mica de jaco mal tallat.