Tampoc no era pas fàcil…

Tampoc no era pas fàcil
actuar als anys trenta davant de l’altra Víbria,
sorprendre’l i provocar-li
un riure homeopàtic i conciliador.
Però l’horror és la Legió Còndor
bombardejant Barcelona,
i això no és cap espectacle de circ.
La representació continua en algun lloc,
dins nostre, tal vegada.
Però dalt de tot ens espera la Torre,
com un avi solemne i en ruïnes.
Pujarem tot el dret
que les nostres cames puguin
i no filarem prim davant del suborn
de les escales mecàniques.
Fatigats, hem vist l’esplendor
de la Meridiana, fent la ronda
com els soldats. La llar dels indiferents
és a la ciutat sense orígens, dins la ciutat-avinguda
que respon a les màximes
expectatives de la desmemòria.
I, malgrat tot, sense fer salts mortals arribem
—amunt, entre la brolla—
al castell de Torre Baró.
És la casa encantada i Anthony Perkins
estrafà la veu postissa mentre amaga el ganivet.
«Una doble per aquesta nit», demano.