La base de dades de les Lletres Catalanes
El Gonella va aprofitar les instruccions del Dani per agafar-lo del coll per sota el braç esquerre, descarregar-li amb la dreta un parell de bufetades ben doloroses i estirar-li una orella tant com va poder fins que els seus crits i plors van fer que el nostre amic l’alliberés amb un edificant «nena, marica, puta dels del Carmel». L’Adolfo el va amenaçar de desgraciar-lo pels collons si se li acudia anar-se’n de la mui.
— No ens podem refiar de tu, canalla.
— No diré res a ningú —va implorar. Ja li havíem vist fer-ho altres vegades per reaparèixer després com un xulo quan ja no anaven maldades.
— Rostro pálido habla con lengua de serpiente —va dir el Toni, que odiava especialment el Félix per una pallissa que va rebre dels de la banda del Coll quan era més petit.
— Deixarem marxar aquest covard després de penjar els comanxes. Mai més traspassaran territori apatxe — va dir entusiasmat l’Adolfo Batalla.
Els vam dur cap a la Creueta per decidir si els havíem de «torturar», deixar-los en pilotes perquè tornessin així cap al seu barri o elaborar un altre escarment més sofisticat. Algú havia fet aparèixer una corda d’espart. Lligats de mans i a empentes els vam dur fins a l’entrada de la Creueta, plena de runa i on el 25 —l’única línia d’autobusos del barri— aprofitava per fer la maniobra de final i inici del seu recorregut.
Allà mateix se’ns va ocórrer la solució perfecta: les dues palmeres, una per a cada presoner. Immobilitzats, maleint la sort que els havia internat cap a Vallcarca, els dos carmelitans van quedar penjats pels peus, amb el cap reposant a terra mentre amb càntics victoriosos els membres del grup desapareixíem de la Creueta amb el crit de «marieta l’últim».