Can Batlló

Després baixa carrer avall fins a la fàbrica. Enca­ra hi ha la gran porta amb la bàscula dels camions i la porta lateral on, quan son pare feia el torn de nit, ell esperava l’hora de donar-li la carmanyola. La llum carabassa la donava una única bombeta metrallada pels mosquits. Deu metres més avall hi ha encara l’entrada del club de natació on va apendre a nedar. Just al davant, el bar on anava d’adolescent a jugar al millón. A la cantonada encara hi ha la botiga de confecció de la primera noia de la qual es va enamorar.

Arriba al parc que hi ha davant de l’entrada pos­terior de l’hospital. De nen hi havia jugat, hores i hores, fent voltes en aquella pista de patinatge que ara té les vores inundades de sorra i una barana de ferro de la qual han anat saltant totes les capes de pintura. De cada una en queda un retall: blau, groc, verd, vermell.

S’asseu en un banc i deixa la bossa a la dreta. ¿I si s’acostés un tallabosses, allargués la mà, l’hi agafés i sortís corrents? Un colom aterra a pocs metres i s’allunya peonant. Si tingués més temps agafaria el metro, per ensenyar-l’hi, i explicar-li com era abans: amb seients de fusta i amb barres de llautó niquelat que es pelaven. Després aniria al port, i agafaria una golondrina fins a l’escullera on pescava crancs amb una canya i un llaç de fil de niló. I aniria al pati de la facultat on va estudiar. I al zoològic li ensenyaria l’estàtua del mamut que de petit l’impressionava. I quan fos festa major anirien a les barraques de tir. Mira el rellotge. Són dos quarts de nou. Encara fal­ta mitja hora. Mitja hora d’espera li sembla molt i per segons què gairebé no és res.

Davant del peu dret hi ha una pedra, blanca i arrodonida. La xuta i la puntera de la sabata li que­da coberta de pols. Aixeca la vista. Al costat de la porta de l’hospital hi ha un home amb una bossa de plàstic a la mà. Per un moment li sembla que també és d’El Corte Inglés, però de seguida veu que no, i això, no sap si injustificadament, el tranquil·litza.