La base de dades de les Lletres Catalanes
Malgrat que, poc després de la mort d'Ignasi Iglésias, la direcció del teatre Romea va organitzar representacions de Fructidor, El cor del poble, Les garses i La llar apagada, i es comprometé a destinar els guanys a la subscripció popular per a l'erecció d'un monument en homenatge al dramaturg, aquest monument no va ser una realitat fins al 1965. Consistí en una estela de pedra amb el relleu d'una noia que ofereix flors al bust de l'escriptor, que s'instal·là a la plaça de les Palmeres, aleshores encara oficialment de Sant Francesc. Arran del 81è aniversari de la mort d'Iglésias, l'octubre del 2009, l'emplaçament va ser traslladat enfront de Can Fabra, on hi ha la biblioteca que porta el seu nom. Situats al seu davant, hi podem llegir una glossa d'homenatge molt sincera que li dedicà Joan Maragall i la cinquena part de «Vetllant», una mostra de l'obra poètica d'Ignasi Iglésias.
Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglesias? Doncs, és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de la germanor de tots els homes, i fins de l’home
amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.
Això ha traspuat sempre de les obres de l’Iglesias, fins d’aquelles que semblen inspirades en tesis ben contràries a aquell sentiment, fins en la sàtira mes amargant, fins en l’himne més
esbojarrat a l’individu triomfant; sempre en el fons de qualsevulla d’aquestes coses hi ha una ànima fortament enternida, que tesi, sàtira, himne o contemplació, tot ho resol en amor; totes les seves actituds es defineixen en el gest de l’home que abraça.
I això es veu fins en la seva figura personal, física. Mireu- se’l: és un home alt que es corba per abraçar els més petits; és una cara ferrenya que sempre està a punt de plorar de bondat, de plànyer algú; perquè ell ha vist el dolor de la vora, i fins quan no el veu el pressent amagat dintre de cada pit, dintre de cada casa tancada; i sap que mai planyerà en va, perquè sempre hi ha algú per a plànyer. Encara que no senti queixar-se a ningú, va pel món
dient: “Pobrets! pobrets!…”, i està segur que a cada instant sentirà arrencar un plor retingut que la seva paraula pietosa deslliurarà.
Aquest és el misteri de l’atracció social que té l’Iglesias i el secret de la seva popularitat.
No hi ha res més popular que el dolor, i qui el coneix ja té obertes les portes del cor del poble, i qui el sap plànyer ja se’l pot tenir per ben guanyat. Perquè el poble té un gran instint per conèixer quins són els seus, i a la curta o a la llarga, els tria bé.
Text: