Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Carrer del Clot, Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: OC, Vol. 1: El quadern gris
El Clot és un dels barris que formen part del districte de Sant Martí. El seu nucli històric ja existia a l'època medieval amb el nom de Clotum Melis («Clot de la Mel»), i el nom actual deriva de la paraula cros, que significa 'fons' i que fa referència a terres de conreu situades en fondals. Aquesta zona era una de les que proveïen Barcelona de queviures gràcies a les hortes i els molins que hi havia al voltant del rec Comtal, i algunes construccions de caràcter rural, masies i torres senyorials, encara es mantenen dempeus, com la Torre del Fang. Al segle XIX s'hi van instal·lar farineres, fàbriques tèxtils, adoberies, bòbiles, entre altres indústries. Això va provocar que a finals de segle el Clot es convertís en un important assentament industrial i obrer. Josep Pla s'hi passejà, tal com documenta en un fragment d'El quadern gris, on destaca els principals elements que definien un suburbi urbà i obrer.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
No he tingut mai tendència...
25 de juny. No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou.
He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.
He passat una gran part de la tarda d’avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poble Nou. Rodant sense cap objecte, a l’atzar. Ara, a l’estiu, la misèria, en cos de mànegues, sembla més afectuosa, més enraonada.
Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l’expansió en sentit horitzontal d’un suburbi hauria d’anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l’element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l’escassa gràcia que el barrí tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.