Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Pròleg de Narcís comadira
Categoria: Textos autobiogràfics
Editorial:
Primera edició: 1952
Ciutat on es publica: Barcelona
Localitzacions al llibre:
Traduït: No
Dades generals Llibre
Argument
A partir dels dotze anys, Josep Pla va estudiar el batxillerat a l’institut de Girona i durant uns quants cursos hi va viure internat al col·legi dels maristes. D’aquesta experiència pròpia s’alimenta Girona, un llibre de records, que va aparèixer per primera vegada el 1952, ara fa seixanta anys. El llibre es presenta com el relat autobiogràfic d’un antic company de batxillerat de l’autor, Albert Ferrer, que a la dècada de 1930, just abans de morir, li llega els seus papers perquè se’n faci càrrec. Darrere d’aquest artifici narratiu s’amaga un dels textos més personals de Pla. Els seus anys gironins, en plena adolescència, el van marcar decisivament, i aquest llibre ho revela de forma magistral. Mai una ciutat no ha estat explicada amb tant d’amor i lúcida penetració. Mai no s’han fet reviure com aquí, a través d’una prosa esplendorosa, les velles pedres, els carrerons silenciosos, els palaus i la Catedral, la Devesa, l’aire, la llum i la gent que va i ve per la ciutat. Com diu Narcís Comadira en el pròleg que ha escrit expressament per a aquesta edició, «es tracta d’un llibre excepcional, un dels millors textos de Josep Pla. Per la seva concepció, per tots els interrogants que planteja, pel seu teixit verbal, per l’emoció que traspua aquest teixit».
Fragment Text Literari
La Mare de Déu de la Pera penja d'un angle de la planta de la Seu...
La Mare de Déu de la Pera penja d’un angle de la planta de la Seu. És una Verge de format natural, barroca, grassa, amb una pera a la mà dreta i el Nen a l’esquerra, vestida amb mantell i corona, posada sota un petit dosser de ferro treballat, sota un fons de cortinatges roigs i blaus, pintats a la paret, que el temps ha descolorit i esvaït en gran part. A sota, a peu pla, hi ha una font i una pica i entre la font i la Mare de Déu hi ha una llarga inscripció en llatí, mig esborrada, en la qual es tracta la Verge de nympha i se li fan altres compliments emfàtics i alambinats a la moda del temps. Aquesta imatge, en el punt en què es troba, és un pegat en un banc, però té un caràcter popular que la fa simpàtica.
En el meu temps, per a ésser batxiller...
En el meu temps, per a ésser batxiller, s’havia d’aprovar l’assignatura de Gimnàstica. No sé pas si això avui persisteix encara. L’Estat sentí un bon dia la necessitat que la joventut fos forta i sana i se li acudí de crear en el batxillerat l’assignatura de Gimnàstica. És genial. El professor era un tal senyor Balmes, un home vell, sec i petit, grisenc, pigallat, que portava un gran bigoti estarrufat, tenia els ulls negats en un líquid rogenc i una cara torturada plena de petites arrugues entrecreuades. Quan respirava el bigoti se li movia i semblava un gat. Era un home de gest perpètuament malhumorat i sempre roncava. La classe de Gimnàstica era a primeres hores de la tarda i moltes vegades vaig pensar que les molèsties que aparentava aquell senyor eren degudes al fet que les seves obligacions acadèmiques el distreien d’anar al cafè a jugar una estona a la manilla, al tresillo o al canari.
El senyor Balmes ens feia treure la camisa i la samarreta, ens feia posar unes espardenyes —això era indispensable— i de tant en tant ens amidava la caixa toràcica amb una cinta. El senyor Balmes amb la cinta a la mà anava cantant unes xifres —que el senyor Gómez, el seu ajudant, copiava amb una estupenda cal·ligrafia sobre un paper blanc— i tot plegat semblava una sastreria per a criatures esporuguides i ben educades.
Després passàvem a les paral·leles, alçàvem uns pesos i fèiem la planxa sempre amb la idea fixa d’ésser aprovats. La càtedra de Gimnàstica era en el lloc més obscur i llòbrec de l’Institut i potser no hi havia entrat mai el sol. A ple dia, per no empassegar-hi, s’havia d’encendre una bombeta elèctrica que penjava del sostre i que cremava d’una manera tètrica.