En la mort de Carles Rahola

Tantes de coses a fer com tenia,
tantes de coses a fer com jo tinc.
Així escrivíeu amb sang l’últim dia,
i a la mort que us donaven li dèieu: ja vinc!

Cap a la mort caminàveu a l’alba,
com un apòstol, el rostre seré,
tot Catalunya retruny amb la salva,
i tot el món feia un acte de fe.

Éreu tot carn de la immortal Girona,
éreu tot vós la Girona Immortal,
éreu el Verb de la pàtria que es dóna
a tot el món sense engruna de mal.

Què hi veia en vós l’enemic d’aquest poble,
què hi veia en vós l’enemic i el tirà,
quan us seguien les dones i el poble,
i aquells infants que us besaven la mà?

Per cada fill vau tenir una paraula,
per cada amic vau tenir un mot d’adéu,
per Catalunya deixàveu la taula,
tota de coses per fer; quin adéu!

Pels catalans, tot l’amor — escrivíeu —,
i ara tots junts a tothora direm:
— Tantes de coses a fer com teníeu,
tantes de coses a fer com tindrem.