Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Ruta literària: value
Plaça d’Espanya, Barcelona
Categoria: Barcelona
En el llibre: Vida privada
La plaça d'Espanya, de forma circular i al peu de Montjuïc, es troba en la intersecció de quatre vies de molt de trànsit. Fou urbanitzada arran de la celebració de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Va ser obra de Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers i està parcialment inspirada en la Plaça de Sant Pere de Roma. Just en l'arrencada de l'Avinguda Maria Cristina hi trobem dues torres venecianes i al final, en l'actual plaça Carles Büigas, s'hi instal·laren les quatre columnes d'estil clàssic que simbolitzaven la catalanitat. Foren derruïdes el 1928 per ordre del dictador Primo de Rivera i, el 2011, foren restituïdes en el seu emplaçament actual a la plaça Carles Büigas. Al centre de la plaça hi ha la font monumental obra de Josep Maria Jujol, que es coneix amb el nom de Font dels tres mars. Tres grups escultòrics tallats en marbre blanc són l'al·legoria dels rius Ebre, Tajo i Guadalquivir. Situats en qualsevol punt de la plaça podem servir-nos d'un fragment de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra que esbossa una sintètica anàlisi sociològica del que va representar l'Exposició i les repercussions que va tenir a tots els nivells i el desgavell social que va generar. I, també, d'un passatge de la novel·la Maleït Montjuïc, de Lluís Llort en què els personatges es mouen per dins els laberints de la font fins a pujar al peveter.
Dades generals Localització
Fragment Text Literari
La plaça d'Espanya, nova de trinca...
La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen.
Aquell dia va ésser la lletra inicial d’un himne que semblava que no s’havia d’acabar mai. Era l’himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s’havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia. Barcelona havia oblidat l’existència de les pistoles. Havia oblidat l’existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el dictador, més que el rei; en Milà i Camps i el baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegarse, podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d’Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges, es manifestà amb l’impudor més vil.