Estic treballant per arruïnar la meva vida

Vaig trobar feina. El despatx es trobava al passeig de la Zona Franca. La combinació per arribar-hi era fatal. Agafava el metro al Clot, línia roja, i baixava una eternitat de parades després, a Plaça Espanya, i un cop allà agafava el 9 o el 38, que donen la volta a la plaça Cerdà i baixen pel passeig de la Zona Franca. Aquest barri es troba aïllat de la resta de la ciutat, comunicat només per tres línies de bus, sense metro, ocult pel turó de Montjuïc, cobert a l’esquerra per les indústries i Mercabarna i encaixada per la Gran Via, convertida ja no en passeig o avinguda, sinó en la lletja i amenaçadora autopista A-19. Aquesta zona és com el doble fons dels calaixos, com l’espai ple de brutícia i borrissol que hi ha entre un armari i la paret, entre una samarreta i el fons del melic. És una illa, i molts dels seus habitants d’una ciutat a part, separada, independent, com una ciutat que ha estat sotmesa i vigilada implacablement per una immensa necròpoli quadriculada, la pell del turó com la d’un eriçó que tingués blocs de nínxols en lloc de punxes.

M’arribaven de molt lluny, molt lluny, somorts, el brogit del carrer, els clàxons les grues, els camions de càrrega i descàrrega. Ja a la tarda, sense saber què fer, vaig baixar al carrer i vaig deambular pel barri fins a arribar a la plaça de Can Robacols, vaig seure en un banc i vaig estar-m’hi fins a l’hora de sopar.
La plaça de Can Robacols no és res de l’altre món. Una plaça quadrada, oberta al mig de l’antic nucli urbà del Camp de l’Arpa, rodejada per blocs de pisos dels anys cinquanta, un parell de blocs més moderns i un antic taller; al centre de la plaça, un sorral circular que comparteixen els vells que juguen a la petanca i uns acolorits tobogans per a les criatures; entorn del sorral, asfalt, arbres i bancs. Aquest va ser, durant els següents mesos, el meu paisatge.