Sant Francesc s’hi moria

La plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l’amor hi predica,
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira;
per boscos i camps
que semblen d’Umbria.

[…]

Cada mot que diu, a
ucells responien:
—Ai dolços amors,
ai flor sens espina!—
Tot pregant, pregant,
d’amor defallia:
los braços en creu,
la ullada esmortida,
sembla un serafí
que al cel tornaria.
Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un canteret,
de beure el convida.
Quan s’és retornat,
sant Francesc sospira:
—Pagès, bon pagès,
digau-me, per vida,
esta aigua d’on és,
que tant me delita?
—N’és aigua del pou d
e vora la via.
—Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l’hauran beneïda.—

[…]

I a on caigué el Sant
ara hi ha una ermita,
la de Sant Francesc,
Francesc s’hi moria.
De tantes que en té,
n’és la més antiga.
Un àngel d’amor
hi canta i refila,
de l’ermita al Pou,
al Pou de la vida:
n’és àngel de nit,
rossinyol de dia,
quan canta més dolç
no falta qui ho diga,
que és la veu del Sant,
encara escoltívola.

[…]