En la restauració de Santa Maria de Ripoll, bressol de nacionalitat catalana

Quan una raça és forta i victoriosa escriu la seva grandesa i la transmet a les vinents generacions en els seus monuments de pedra. Cada carreu arrencat del cor de les seves muntanyes, constitueix una lletra: el conjunt de l’edifici, el poema de les seves glòries. Quan una raça és fluixa i covarda, quan cau degradada als peus dels vencedor, és que renega del seu passat, i ella mateixa. Més destructora que no pas el temps, arrencant una a una les pedres de l’edifici per a tornar-lo al no-res, d’on va eixir un dia. Més quan la raça agonitzant, adormida sota la corrupció dels seus vicis, torna a donar-se compte de la seva grandesa passada i s’avergonyeix del seu present d’humiliacions, recull piadosa els carreus fets engruna que les mans amoroses dels seus avis treballaren, i amb forces novelles, arrencades de l’esperit i del cos, torna a aixecar el monument insigne, taules de pedra on Déu mateix hi va escriure un dia les seves lleis i les glòries del seu poble. La raça que venç i que es noble i poderosa; que cau i que s’enllorda fins l’ànima; que es torna a aixecar esperançada espolsant la seva vestidura, és la raça catalana. Santa Maria de Ripoll el símbol de la seva glòria, que avui a tots ens acull sota les seves ales. Tres cops senyors, amb la transcendència del present, l’hem vista congregada entre les amigues aigües del Ter i del Freser a la raça catalana.

[…]

El tercer cop que hi tornà Catalunya és avui. No hi ve, no, a Ripoll amb les mans endurides pel refrec de la llança o de l’espasa; mes porta coratge al pit i els ulls espurnejant d’esperança. I en mirar-nos tots i en reconèixer-nos, després del rebolcar d’una llarga dormida de segles, ens trobem encara catalans, pel tirat del nostre rostre, pels nostres costums no del tot esborrats, per la nostra llengua enèrgica i noble que de vegades encara arrenca de l’ànima. Som al peu de la Jerusalem de la nostra raça; aquesta vall del Ter i del Freser és avui la Josafat de Catalunya, i en reconèixer-nos tots, els de llevant i els de ponent, els dels Pirineus, els de la mar i els de l’Ebre, ens donem l’abraçada de germanor i, com en la resurrecció de les Santes Escriptures, creiem, perquè ja ens hi trobem, en la resurrecció de la carn i de l’esperit de Catalunya. Senyors, germans, hem ressuscitat; ara que Déu ens judiqui.

[…]

Sort, senyors, que el renaixement va venir a temps, trobant encara vives les arrels de l’arbre de la pàtria. El sentiment que covava, com caliu a la llar, en el pit dels homes honrats, s’ha anat manifestant en progressió creixent per tota Catalunya, i allà a on hi ha una voluntat honrada hi ha un defensor d’aquesta autonomia, que a Ripoll es manifesta amb la nova erecció d’aquest monument, glòria dels nostres passats, de nosaltres mateixos i glòria dels que vindran; que ara sí que mai més tornarà a ajeure’s sobre la terra catalana.

[…]

L’edifici de pedra de Santa Maria de Ripoll aquí el tenim i honra a Déu amb les seves santes pregàries. Del gran edifici de Catalunya tot just obrim els fonaments. Les seves pedres jauen escampades; les seves lleis, els seus costums, el seu caràcter, tot és en engrunes. Cal que tot es reculli com hem fet amb Santa Maria; cal que tot s’encaixi i es lligui, pedra sobre pedra, fins que arribi als núvols. Tenim força i voluntat per aconseguir-ho. En la vida dels pobles qui vol viure té raó de viure, i la llibertat sempre és agraïda a qui li obre els braços. Siguem a Catalunya catalans i fora. No cridem mai que ningú mori. Però visquem nosaltres, i cridem-ho fins a morir si cal, que uns altres vindran darrera. Siguem el que hem sigut; no un poble explotat per un altre poble. Units treballem ells i nosaltres, els de fora de Catalunya i els de dintre de Catalunya; mes cada nacionalitat que mantingui el que és genuïnament seu, i que ho mantingui amb vida pròpia. En les fonts nostres bevem-hi nosaltres; ells que beguin en les seves. Avall tot el que faci nosa a Catalunya. Ja que tot està dient aquí que tenim encara ànima catalana, tinguem-hi altre cop també el cos i la vestidura. Els pobles esclaus són els embrutits; no vulguem semblar-nos a l’Egipte sota els peus de l’Anglaterra! Senyors, mireu entorn nostre. Aqueixes muntanyes són les mateixes muntanyes, baluards de la pàtria, pedestals eterns de la glòria dels Guifres i els Sunyers i els Berenguers i els Tallaferros; aquesta terra que ens sosté és la mateixa que a ells els sostenia, la mare amorosa que guarda i es confon amb ses cendres; aquest sol puríssim i esplendorós que ens il•lumina és el mateix sol que espurnejant de glòria es reflectia en les seves brilladores espases; en els seus escuts, en les seves cuirasses; aquest dos rius que lliscaven terra avall, braç sobre braç, pregonant l’altesa de Catalunya, i emportant-se’n per a fertilitzar la terra baixa la sang generosa que vessaven en les seves lluites de reconquesta els fills de la Muntanya.

[…]

Santa Maria de Ripoll ha estat el bressol de la nostra independència. El temple torna a ser temple i l’altar altar. Dintre del temple i sobre l’altar hi és Déu, mes no hi és, no, la pàtria. Avui per avui sacrifiquem en pensament sobre l’altar totes les traïdories, totes les baixeses dels mals catalans; totes les perfídies, totes les vileses dels forasters dominadors de la terra. I fem vots, senyors, entretant, perquè arribi un dia en què vingui Catalunya al peu d’aquest altar de Ripoll, alegre el cor, lliure de braços i redimida.