Juli Llopis Cabo

Jo vaig tenir, humil, un mestre.
Era poble, un home de poble.
Treballava el fang, de bon grat.
Després d’haver-lo treballat
el ficava en un foc de llenya
vigilant, caut, la cocció.

Era un home del veïnat.
Em van oferir tots els seus llibres,
fou la millor biblioteca.

Sempre em parlava en català,
un català de Burjassot,
reverent sempre amb els modismes
peculiars del veïnat.

Va trobar, el clot de petols,
les recialles d’un passat
a les coves, sota terra,
enigmàtics fragments ceràmics,
algun dibuix interromput,
una ansa d’un pitxer, un
tros al·lucinat d’alguna àmfora,
el cul d’un cànter o morter.
Era capaç de retrobar,
en un borrós test de ceràmica,
digitals primogenitures.

Allò seu era el fang, el fang,
el fang que coïa i el fang
d’un passat fondo al que solia
trobar-li en silenci les claus.

Ell anava i venia al forn
taral·lejant fragments de Wagner,
de simfonies de Beethoven,
mentrestant jo llegia un llibre
naturalment en català.
Foren aquells, uns anys feliços,
d’una estranya fecunditat.