L’Aspriu netejà un tros de vidre…

L’Aspriu netejà un tros de vidre de la finestrella i atalaià al defora. El prodigiós campanar de la col·legiata de sant Feliu, vista contra llum de la celístia, era més meravellós que mai. Tenia l’esveltesa d’un enorme xiprer. Per a albirar-lo fins al vèrtex calia aixecar el cap. Un inici d’alba travessava els finestrals i assiluetava les adormides campanes, la filigrana de les arestes i els calats de les ogives. I part damunt, encara, es distingia la massa ombriua i feixuga de la Seu, que dominava un escalonament fantàstic de teulades i xemeneies negres com la tinta. A baix de tot, a l’abisme, la llorda i pintoresca renglera de cases velles i desiguals es reflectia confusament en l’aigua espessa i calmosa del riu, amb la infinita varietat de penjarelles i andròmines que emplenaven balcons finestres i galeries. Això, tan grandiós i dramàtic, desaparegué ben tost, i Innocenci s’adonà que ho estimava més del que creia.