Molt bé està; folgat he en saber-ho…

D. PEDRO: Molt bé està; folgat he en saber-ho. I ab açò, anem-nos-ne al pont, que bé podem parlar anant, i allí eixirem a l’ample, que encara que les eixides del portal de Vimpesol i del portal del Temple sien molt bones, avantatge los porta la del pont, perquè teniu allí mar i terra, que aquest riu, com és tan gran i tan caudalós, par que sia la mar.

FÀBIO: Si bé s’és tan gran tan poderós com lo veeu, ja l’han vist ací gelat, que no corria gens.

DON PEDRO: Que us deveu burlar! Que és, això, impossible.

FÀBIO: Jo us dic la veritat i així ho podeu creure, que l’any 1506 se gelà tot en lo mes de gener, i fonc de tal gruixa i fortalesa que persones passaren damunt d’ell molt segurament, i encara hi passà damunt d’ell un home a cavall amb una mula i tampoc hi prengué dany. També se troba escrit que l’any 1442 se gelà altra vegada, i fonc la vespra de Santa Llúcia, mas no fonc tan gran gelada la darrera. […]

DON PEDRO: Bé ho sé jo això, mas que ací se sia contengut és cosa de grandíssima meravella, perquè és cert que aquesta terra és tan temprada com València i mostra’s ab açò ¡, que jo he menjat cireres tan tempranes com allà. […]

LÚCIO: Sia lo que sia, això passà, com és dit. No mirau, senyor, la pressa que es donen tan gran aquelles barques que pesquen les sabogues, en llançar unes eixàrcies tras altres? […]

DON PEDRO: Anem, per ma vida, en peda, que en la barca podem millor parlar encara que no ací, i mirarem de més prop com se maten les sabogues. Oh, que regalo és aquest tan gran i tan singular! No té par en lo món; a fe que teniu, senyor, més del que pensau.