És dia! Encara en aquesta casa…

FÀBIO: És dia! Encara en aquesta casa? Ah!, senyor Lúcio, anem a missa que ja és hora!

LÚCIO: Per la mà m’ha guanyat vostra merced, que dret me n’anava a la sua per fer lo mateix. Anem en bona hora a obrar l’espiritual, perquè aprés serem millors guiats en lo temporal.

FÀBIO: És molt bon acord, que així en una pedra se maten dos pardals.

LÚCIO: Senyor Fàbio, o la vista m’engana o és aquell cavaller que allí està parlant ab lo mercader, don Pedro, nostre amic; mas, com hauria fet cosa tan nova de no haver descavalcat en ma casa tenint-la per tan sua? Vertaderament és ell, que ja par que es riga de la meravella mia i ve acostant-se ací.

FÀBIO: Ell és sens falta; jo, ab tot, ja coneguí tantost en lo tall i en lo brio que era valencià, mas no creia que fos don Pedro.

LÚCIO: Què novedat és aquesta, senyor don Pedro, que vostra mercè és en Tortosa i no és en ma casa? Vei-lo i no sé si ho crega!

DON PEDRO: Doncs sent Tomàs quan hagué vist ja cregué, per ço vostra mercè no sia més fort de condició que sent Tomàs. […]

LÚCIO: Deixem això per ara i sapiam, senyor, com és açò de no ésser-vos apeat en ma casa.

DON PEDRO: No és més de perquè arribí anit tan vespre que era ja tancada la porta del Pont.

FÀBIO: La gran, sí, més la portella, no, que mai se tanca; i perquè com la part dellà lo Pont se va tan poblant, convé que estiga oberta, per a si alguna cosa de necessitat ocorre.

LÚCIO: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar semblant necessitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro!