Relativitat

Collir culs verds d’ampolla i petxines daurades
a la platja pot ser un acte innocent, ple de beutat
pel caminant que mira. Però pot, també, ser un
episodi perfidiós, si el pensament llunyà voreja
un rostre aliè, estrany als cossos que són teus
i et pertocaven.
Però això no fa menys bells ni menys estranys
els objectes trobats, desats dins un ventre de vidre
tubular que és la teva esperança.
Ara, les figures que veus quan et fregues els ulls són
cristalls de neu verds, un negatiu mirat al microscopi
per l’ull d’un huracà. La teva vida com un dibuix on
es veuen dos rostres: una vella i, després, la dona jove;
un conill si ho mires per l’esquerra (i aquest és tot
amor); si per la dreta, el bec d’un anegot que apunta
directament al cor obert d’un pacient al quiròfan.
Encara, tot i restar a aquell marge, temíem
l’esternut dels camions.
Avui la calma veu com fugen el passat i el futur
ufanosos, contraris. Gràcies siguin donades a qui
la va pintar: la primavera, el present, la línia divisòria.