Els sabers

Conec la por dels teus ulls a l’alba. i l’espetec de les flames, el crepitar amagat dels boscos, la bogeria dels ocells obrint-se camins d’aire. érem tots dos una hipòtesi molt vaga, als llindars de la son, al vertigen del dubte i de la nit felina. ja no caminàvem: sèiem dalt d’una muntanya on havíem trescat, insaciables, pels senders costeruts de l’ànima. no reies, no em miraves: tenies els ulls clavats en les flames, als ulls dues flames que no trigarien a fer-me totes les rutes de la cendra per dintre: molt cruels i molt belles. i jo t’esperava, a la gatzoneta dalt d’un cim rocós ple d’esculls dificilíssims, tentinejant a un esglai de l’abisme: véns i em salves? véns i em saltes? conec els filons de la por dels teus versos, el triangle escalè dels teus gestos, l’animal arraulit als teus polsos, el retorn dissonant del teu gust quan m’allunyo, el sabor amargant de la taronja que em dónes. m’he après totes les albes, m’he après tots els sorolls quiets de la matinada: el bosc, l’ocell, les pedres, la fusta, les flames. i ara, quan del nostre caminar plegats en direccions sens dubte oposades no me’n queda sinó un grapat de pedretes dringuejant a les butxaques, un flascó de vidre buit i tota aquesta pols a les sabates; ara que ja em sé de memòria el rosari de la pena; ara que ja et saps de memòria les filigranes de la llenya a les soques; ara; ara ja m’he tornat gorga profunda, mort i passió, tres dies sense pa i deliris d’aigua: ara ja duc a dins del pit la nit sencera.