Postals del nord, III

El sospir de pols sobre els cotxes abandonats,
que em miro sempre amb l’ai al cor no fos cas
que m’encomanessin la resignació de ser com
són, de ser com som. I saludar sempre, sempre,
els avions quan creuen el cel, des de terra, i
saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra
dels avions: i que em faci, no sé per què, una
mena de mal com un forat menut a la butxaca. I
el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica
més vell, més brut i més pobre i inexorablement
se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots
bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès,
cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho
aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben
mastegada, la cançó: som carreteres que no van
enlloc.