L’estremiment de les dàlies

Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots
mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar
curosament amb les mans. Va ser l’inici d’un seguit de setmanes de feina:
treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del
precipici de la boca i tot l’avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar
la forma d’una llengua de foc: de la mida justa de l’esglai. La por se’ns va estendre
pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els
fills morts en l’enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l’aigua era fosca i
espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i
la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se’ns llagués la mirada.
L’alè dels boscos de nit se’ns va posar al clatell, i vam donar el pit a la fosca. La
distància entre els camins s’espesseïa de ganes de fugir encara una distància més
lluny, i ja no ens hi vèiem: totes les distàncies corrent amb xisclets de boira baixa i
ocells sense rumb, i tu i jo incapaços de fer-nos d’ordre i de fer-nos esbart i de fugir-nos també. Vam coure ferides a foc molt lent, i les vàrem llescar amb una ganiveta
generosa, com qui talla un pa de xeixa: i ens les vam estendre pel tronc i les mans.
Pel sexe també, però diferent: però mineral. La saba íntima del mot solitud va dreçar
una alzina altiva, i vam seure a la falda de l’ombra que feia, que ens convidava a
esperar. Un falciot amb el ventre ple d’ous secrets va venir a escalfar-se als nostres
dits fets de branques, però ens va entendre la mirada carregada de vespre i això el va
fer pondre: llavors vam covar durant mesos tres dubtes i un desig, com un mal atzar
de les cartes. De les closques trencant-se no en vam poder parlar, que ja no hi érem,
que no hi vam ser més, a dintre el nosaltres. Però camí enllà, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer
estremiment de les dàlies.