Robar?

Al carrer et diran
que no pots anar a dreta o esquerra,
canvi de sentit,
direcció prohibida,
prohibit el pas,
propietat privada.

Tant se val que tinguis molt o que no tinguis res:
no pots passar,
tot és d’algú:
la casa,
el gos,
la moto de cinc-cents centímetres
que cubica de campionat,
el mirall,
el bar on fan les tapes tan bones
i la cuinera,
que també és d’algú:
del seu marit,
del seu pare,
dels seus fills,
de tot déu menys de tu
que ets l’únic que la desitja.

Canvia d’actitud:
passeja’t com un xulo per una zona arrasada:
no vols res,
res que et pesi,
res que t’estreny:
la casa, amb un passadís massa llarg;
el gos, que té la solitària;
la moto, que li va trencar el colze al seu amo;
el bar, que només fa diners diumenge al matí
quan tu encara dorms
immers en el penúltim somni
en què la cuinera et somriu
sorgint entre els llençols
com un somni sense la propietat privada,
que a tu, de moment, no et comprimeix.