Arwad

Cerques arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.

Cerques vestigis de tu
salvats en el paisatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sents, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.

Et solca, el temps, els ulls
i aprens a reescriure l’horitzó.

Ferit i tanmateix àvid de ser,
com un ponent de sang i de turquesa,
com un presagi que amenaça de complir-se,
t’estimbes contra l’aire,
ressegueixes el rostre de la nit.

Navegues les onades de la llum,
respira, el mar inquiet,
com si arrenqués a viure;
la seva pell t’acull com un retorn.

Travesses amb la nau antics paisatges
que es tornen també teus,
i t’esculpeixen.

Et mou, el cor, al viatge i l’aventura,
creix dins teu el gest d’altres mirades.

Duus un bagatge de vida imaginada,
de somnis fatigats,
que restaures sigil•losament.

Encarnes el desig.
No desisteixes.