La poesia no pot limitar-se al llenguatge

Willst du nur hören, was du schon gehört?
GOETHE, Faust

La poesia no pot limitar-se al llenguatge, a cap llenguatge.
Tota literatura és provinciana. Si empram els mots,
si tot discurs es perfila en sintagmes, el nostre dir
no és mai de cap combinatòria el mer esclat.
El nostre dir és un servent del verb.
I les asèpsies normatives, tan profilàctiques,
no són més que les serventes del servent.

Per descomptat,
la poesia no es troba sols en els poemes.
La poesia no és tampoc cap artefacte.
La poesia no és un mer joc de formes.

Ancilla Domini, vaga o divaga ben a lloure
dins l’obert d’un espai
corbat o no: epifania ocasional,
mostració autosuficient de si mateixa,
quan ella vol, sols quan ella vol.

De fet, evidentment,
la poesia és part de la realitat i es troba feta.
Qualque cosa, alguna cosa, molta més cosa
ha ferit els lletraferits que la lletra.

Perquè la lletra, sempre, abans és veu
i abans realitat amb escreix,
matèria en excés, en vertader excés, aclaparadora d’allò més.

El que n’arreplegam són quatre miques
i el que fa gràvid el nostre arreplec
és sols la cita amb la madona
a qualque casa de barrets
o a l’obert de l’erm d’Edom.