Pol Guasch i Arcas

Casaré els dies moribunds —hi haurà ferida—,
la porta s’obrirà —la llum més clara—,
i el rostre sense forma —una brasa—
farà que es fongui el plor a sobre el marbre.
La desfeta, una envestida, recordar:
hi ha mirada enllà
una claror
on agafar-se?

Jo et diria, amiga meva,

que no hi ha ni risc, ni mort, ni vida, ni tan sols un altre astre on
puguem desfer el camí i plantar de nou els plataners, plantar de nou les
buguenvíl·lies, plantar de nou arrels molt fondes i fruits sucosos de

vellut que facin els dies molt més amples i les nits molt més brillants;
però si no hi ha ni risc, ni mort, ni vida, ni tampoc un altre oceà on
sucar el cos i no enfonsar-se, ni un altre cel on respirar i no desfer-se,
escolta’m bé que sols vull dir-te:

agafa fort aquest no-viure i el seu arrossegar-se pels camins, agafa’l fort
i digues vine, vine amb mi fns a la fondària del glaçar, fns a l’esvoranc
del precipici, fins a l’entrada del volcà, fns a la punta d’aquell llamp. I
quan siguem just en el límit:

deixem-nos anar la mà.

I quan el foc enceta el fred
diré què mor, quin és l’espai
quin és l’espai si és habitable
diré la vall, diré la corba
on és que acaba aquesta corba
diré el cavall, si és que té sang
si vol més aigua aquesta mar
diré la mar, si vol més aigua
diré la fosca de l’obaga
la seva neu, també el seu sol
diré el cim on tot s’ajunta
diré el fong, en llavi teu
si el fong s’arrapa en llavi teu
i diré els ulls, envellutats,
mil glopades de lava i gel
com quan dibuixes estirada
el meu perfl, el teu perfl
com quan el foc enceta el fred.

Conduíem sota la pluja,
de nit, tornàvem no sé d’on
encara — l’autopista era
un riu, dèiem: aquest camí
no ens durà enlloc. Sobtadament
vam encegar-nos amb el so
d’un tro, després la llum del llamp.
Vam situar-nos en un altar
des d’on tot ho vèiem: el lloc
exacte en què neix la descàrrega,
aquell angle del núvol que
crea la matèria informe.
Teníem el xassís vibrant d’electre,
el tro, el llamp, un crit enmig
la fosca de la nit, el groc
mig resseguint les vies mortes,
deixant de rastre pols lumínica
pel riu, tenyint-lo tot daurat,
ens dèiem: aquest camí no
ens durà enlloc.

Tinc no només els secrets
que guardo al puny clos
des que vaig veure’t, sinó
també les sagetes preparades,
just sospeses entre l’aire,
congelades, apuntant-te;
també els dits gastats
d’assenyalar-te sempre
—que sempre és massa—
d’assenyalar-te el camí
que jo no vull i sempre
agafes —millor la daga
que el naufragi, vares
dir-me, però ni de talls
ni de marees puc parlar-te—,
i fuges camí enllà,
només secrets que guardo
al puny —ja no et serveixen—,
inhàbils, les sagetes cauen a terra,
i veig com te’n vas,
i lentament faig cloure
l’altre puny, com si em guardés
algun secret que ja no tinc
per oferir-te, ara que
marxes.

Quan camino i és de nit,
duc la fama dins del pit,
que em guia com la llanterna,
com el fum, l’udol, el crit,
com una veu, dins, eterna,
la fulla verda, perenne,
el camí que jo no he escrit.
I la veu que diu: parlem-ne.

Hi ha
una manera de fer que va més enllà
d’aquesta nostra forma d’assenyalar
els buits que deixen les coses quan les fem
desaparèixer. Hi ha l’arquitectura d’aire
que el talp forada sota terra. I la ceguesa
amb què obre camins desconeguts. Així
podríem nosaltres assenyalar les coses
quan encara hi són: amb la mateixa sort
amb què el corc habita dins
un moble que ha desballestat
inquietament.