[Tinc no només els secrets]

Tinc no només els secrets
que guardo al puny clos
des que vaig veure’t, sinó
també les sagetes preparades,
just sospeses entre l’aire,
congelades, apuntant-te;
també els dits gastats
d’assenyalar-te sempre
—que sempre és massa—
d’assenyalar-te el camí
que jo no vull i sempre
agafes —millor la daga
que el naufragi, vares
dir-me, però ni de talls
ni de marees puc parlar-te—,
i fuges camí enllà,
només secrets que guardo
al puny —ja no et serveixen—,
inhàbils, les sagetes cauen a terra,
i veig com te’n vas,
i lentament faig cloure
l’altre puny, com si em guardés
algun secret que ja no tinc
per oferir-te, ara que
marxes.