[Conduíem sota la pluja]

Conduíem sota la pluja,
de nit, tornàvem no sé d’on
encara — l’autopista era
un riu, dèiem: aquest camí
no ens durà enlloc. Sobtadament
vam encegar-nos amb el so
d’un tro, després la llum del llamp.
Vam situar-nos en un altar
des d’on tot ho vèiem: el lloc
exacte en què neix la descàrrega,
aquell angle del núvol que
crea la matèria informe.
Teníem el xassís vibrant d’electre,
el tro, el llamp, un crit enmig
la fosca de la nit, el groc
mig resseguint les vies mortes,
deixant de rastre pols lumínica
pel riu, tenyint-lo tot daurat,
ens dèiem: aquest camí no
ens durà enlloc.