[Jo et diria, amiga meva]

Jo et diria, amiga meva,

que no hi ha ni risc, ni mort, ni vida, ni tan sols un altre astre on
puguem desfer el camí i plantar de nou els plataners, plantar de nou les
buguenvíl·lies, plantar de nou arrels molt fondes i fruits sucosos de

vellut que facin els dies molt més amples i les nits molt més brillants;
però si no hi ha ni risc, ni mort, ni vida, ni tampoc un altre oceà on
sucar el cos i no enfonsar-se, ni un altre cel on respirar i no desfer-se,
escolta’m bé que sols vull dir-te:

agafa fort aquest no-viure i el seu arrossegar-se pels camins, agafa’l fort
i digues vine, vine amb mi fns a la fondària del glaçar, fns a l’esvoranc
del precipici, fins a l’entrada del volcà, fns a la punta d’aquell llamp. I
quan siguem just en el límit:

deixem-nos anar la mà.