Casa

Basteix la casa lluny de la ciutat,
de cels nocturns il·luminats d’escòria.
De tant en tant bivaqueja en un prat:
és bo que, amb ull despert, servis memòria

del lloc de cada estrella al buit sembrat,
que notis com al cor et creix l’eufòria
d’aquella flor que es dreça a sol colgat
i que de nit coneix l’hora de glòria.

Basteix-la a prop d’un camp de blat que al juny
et faci confident del so, entre espigues,
d’una veu íntima de vent. S’esmuny

com aquest vent, la vida —home que artigues,
vinclat, el tros de temps que tens i, al puny,
comences a sentir cremor d’ortigues.