Tens set, i beus

Tens set, i beus,
però és la mort, de fet, qui beu en tu:
tu ets el seu bot, i ets el seu vi.
Tens gana, menges,
i no és sinó la mort qui menja en tu:
tu ets el seu plat, i la seva pitança.
Quan fas l’amor, també és la mort
qui viu l’instant de goig,
lluny de la seva eternitat estèril:
tu ets el seu cor, ets el seu cos,
la mort vesteix la teva pell.
I, quan recordes qui vas ser temps ha,
és sols la mort qui fa memòria.

La mort, però, no que no pot escriure.