L’esperança

Saps que has perdut les últimes jugades,
però la sort del viure és un arcà.
I és com quan dius que tens les mans tallades
i no és sinó la pell, la que ho està.
Ferest de mena, esquiu, germà dels pobres,
que mai no saben on es llevaran.
Ara et sents l’ésser nu, i reculls les sobres
del que has sigut, bé que no en fas cap plant.
Que ets, més que mai, les teves mans, i pell
per escalfar-te al foc, i el goig d’escriure.
¿Veus, al mirall, un aprenent de vell?
També és la imatge d’un esperit lliure.
Un cor bregós va fer-te, i l’esperança
—allò que sempre és lluny i se t’atansa.