Mà de noia

Quan tu te’n vas,
me deixes la mà tan morta
i tan sola, que me cau.
Blai Bonet

Durant molts anys vaig témer aquelles mans.
Es rabejaven sota la canella,
i una, balmada, es feia una escudella
si jo tenia set —les seves mans

que tant vaig estimar!—. Eren amants
la meva esquerra i la mà dreta d’ella.
Semblaven fetes de pell de parpella,
les seves mans de noia, sense guants.

Quan jo estava enfebrat, ella em posava
la mà damunt el front i, maternal,
l’hi deixava un instant; i era un regal

sentir al llit, en la fosca, que em palpava
—dits ensonyats— per saber-me a frec seu.
Aquella mà es va fer per dir-me adéu.