Contrada

A Josep M. Esquirol

El cos, la vida. Hi ha un dia que entens
que les coses expiren. Com la planta.
La vellesa és un do. La dona infanta
un ésser per la mort. Neix sense dents.

I entens que tot toca a la fi —sarments
d’un cep que podaran o cor que es vanta
de poder abastar el món—, que res no aguanta
i és com la flama del llumí que encens.

Sabem que un dia hem de desaparèixer.
La raó ens adverteix que res no dura.
No en deixarà la mort ni un per merèixer.

Quin mal ramat compon, la nostra espècie!
Llançada a viure sense gos d’atura,
sentint-se moridora es fa menys nècia.