Amor va

¿De què ha servit estimar-te tants anys
—digues, ¿de què?—, que l’amor és un foc
que no podem guardar, i és com si el groc
i el roig que ens escalfaven, ara estranys,

en recordar, ens repintin sols els danys
—rancor i tristesa— o encendrin el manyoc
d’artèries i carn del vell badoc
del cor, que no es cuidava haver paranys.

¿Què ens n’ha quedat, del temps de joia? Res
que no es torni odiós, res que no sigui
un ornament de la melancolia.

Atès que l’ànim mai no en surt il·lès,
¿de què ha servit, l’amor? ¿Caldrà que escrigui
que l’obra d’uns quants anys se’n va en un dia?