La deriva del no moure’s

La deriva del no moure’s.
Aquell no saber-se enlloc
perquè l’espai no t’és estrany
de fa massa llunes i vents,

és el que empeny qualsevol soca
de figuera a retòrcer-se en un dolor de panxa encesa;

és el que estira el meu desig -en giragonses
cap a aquella altra finestra encortinada i amb baranes.

M’és l’encanteri autoimposat:
no menjaré i no beuré fins que hagi omplert
tot el meu niu de llavors teves.

Prò em nego a ser-te l’oreneta,
si no m’ets fèrtil, Terra roja!