Fan plastilina quan parlen

On les cases es desballesten, on les parets tenen pintades la ràbia
la nineta és entre les runes
una excel·lència dins d’un planeta.
Descabellada o amb clenxa,
és al·lucinada voluntat que ha fet diana.

L’esquena
és la veïna que passa,
la casa custodiada per les màquines i el gos
i la llum que transita la intermitència.
Cara a l’altre
les parets són corbes que es tanquen com esfera
i s’hermetitzen en un sol cos.

L’u es desprèn del temps,
el minut és també un segle,
i el luxe del que tens quan gargoteges
és talent.

T’he escrit a la façana
jungle amb lletres arrodonides.
-Si marxo, ja no és llum
i els cotxes emboteixen
fetges encara no prou.

Em lligava la campaneta a l’alçada dels prestatges
atapeïts amb protagonistes
de joguina, repeteixo, joguines.
Les regalo.

La saturació és un luxe de viatge,
de vol, que és la por.

Passa que l’oasi és estar-hi.