Un lloc

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
La llitera de dalt al dormitori del fons,
al costat del lavabo.
La cadira,
a taula,
davant de la del pare
per escoltar-li els versos i aprendre’ls de memòria
per si així se li feia més fàcil estimar-me.
El tamboret d’un piano de tecles marronoses
que mai no vaig aprendre de tocar,
i el llindar d’una cuina
des d’on mirava feinejar la mare
i li contava coses.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
El capçal moribund d’aquell avi xilè
que es va deixar un pulmó dins les calderes
d’un balener tronat
–quan era un cabro chico,
a Chiloé només hi havia papas
per menjar
i els germans se li morien
de dos en dos,
com els brots malalts de podridura.

Jo abans tenia un lloc a dins de la família.
Abans que la mare morís i ens oblidés el nom
abans que els germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir cases pròpies
i tinguessin fills i filles que tindrien
un lloc dins la família
fins que els seus germans marxessin
a construir
cases
pròpies

i es despengés un nom
de la branca i de l’arbre

que ja no tindria casa
ni tamboret ni llitera
ni llindar ni cadira
ni capçal
ni mare.