Alzheimer

I avui que ja t’has mort
potser cent mil vegades,
et trobo pel carrer
i encara fas olor d’aquell sabó de mans,
de pa acabat de fer,
de cigarretes Sombra
fumades d’amagat al balcó de casa.
Et trobo i em somrius
i ja no vull saber
de quin color és la mort que em toca plorar avui
―quin bocinet de seny
se t’ha desprès de nit mentre dormies.
Et trobo i tens la veu
de les cançons antigues,
del cuídese, mijita,
del tapa’t, que fa fred.
I encara que hagis mort
cent mil una vegades
et trobo pel carrer
i sé que encara ets tu
darrere les arestes d’un altre camí cec
en el teu laberint sense fils d’Ariadna.