I no va quedar res de mi

Et miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies pels camins de l’aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
―de la teva bellesa d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mí.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
―la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.